Història

Anys de glòria esportiva

La temporada 55-56 l’Olot juga a Segona Categoria Regional. Queda campió del seu grup i pot pujar de categoria. El juvenil Llorens es seleccionat per la Selecció Catalana Juvenil. La temporada següent hi ha una reestructuració de les categories i l’Olot juga al grup VII de Tercera Divisió. Aquesta temporada entra al club una persona emblemàtica, que s’encarregarà del material i també serà massatgista: Josep Freixas. L’entrenador serà el basc Tomàs Muruaga.

Definitivament, l’equip abandona el color blanc pel vermell a la samarreta i blau al pantaló. Un element important d’aquesta temporada és la incorporació a la crònica esportiva del setmanari “Olot-Misión” i de Ràdio Olot. Torna un jugador important per l’Olot, Toni Sangrador. El clima és d’eufòria: El Dr. Canalda diu que l’objectiu és que l’Olot sigui el primer equip de la província. Ell i el seu cunyat, el secretari tècnic, Joan Agustí, fan un molt bon equip executiu. Efectivament, l’equip queda campió i la temporada següent jugarà al grup VI de la Tercera Divisió. A nivell de ciutat, l’èxit de la Unión Deportiva es considera un esdeveniment important: a l’últim partit hi ha una desfilada de la Guàrdia Urbana, la Banda Municipal, les entitats esportives de la ciutat, els ninots dels barris. També hi ha una actuació de l’Esbart Olot.

En el partit de promoció a Segona Divisió contra l’Europa, l’Olot no té sort.
La següent temporada, 57-58, s’inicia amb un canvi de Junta. L’anterior plega amb els objectius assolits. Esdevé president el farmacèutic Josep M. Llach, que vol fer una Junta representativa de les diferents societats i penyes olotines. Amb l’ajuda de Canalda i Agustí, s’aconsegueix un bon equip amb gran nombre de fitxatges. Les figures són Roca, Ribera i Llorens. L’entrenador era Josep M. Burset, procedent del Lleida. L’Olot acaba el campionat en 7è lloc i s’aconsegueix inaugurar la tribuna coberta de l’Estadi.

Josep Mª Llach dimiteix com a president per motius de salut, deixant un benefici de 60.000 ptes. La nova Junta estarà presidida per Josep Mª Descals i Joan Agustí es farà càrrec de la secretaria tècnica.
La temporada 58-59 s’inicia amb el més gran nombre de socis en la història de l’Olot: 1162. Es fa una bona temporada i s’acaba en tercer lloc de la classificació, després del Sants i del Tarragona. Aquesta classificació li permet disputar, per segona vegada, l’ascens a la Segona Divisió contra l’Iberia i el Constància d’Inca. L’ascens no és possible. Els jugadors organitzen un sopar-homenatge a l’entrenador, Joan Agustí, i li entregan una insígniad’or i brillants. Se’l considera el principal responsable de l’èxit. Un fet molt important d’aquesta temporada és el traspàs del jugador Lluís Llorens, l’ indiscutible figura de l’equip, al Reial Madrid, després de ser festejat per l’Espanyol i el Barça. Llorens jugarà al Betis, al Còrdova, a l’Hospitalet i retornarà a l’Olot la temporada 64-65.

Per iniciativa de Domènech Güell, es vol celebrar durant aquesta temporada els 50 anys de la pràctica del futbol a Olot. Una Comissió de veterans prepara els actes: conferencies, dinar, exposició de quadres…
Aquesta temporada l’equip queda en la setena posició. Els juvenils, en canvi, queden campions provincials i Morchon és cridat a la Selecció Catalana Juvenil. Sorprenentment, però, s’acaba amb una delicada situació econòmica i la Junta demana recursos extraordinaris als socis.

La següent temporada, 60-61, comença amb una nova Junta, si bé moltes persones de l’anterior continuen. S’estableix un acord no escrit amb el R.C.D.E. que parla de línies de col·laboració. En un partit de pretemporada es disputen, a la mitja part del partit, curses atlètiques i ciclistes. El porter, Ortega, és cedit al Reial Madrid. L’Olot quedarà en onzena posició. Al final de la temporada es farà un nou sopar homenatge a Joan Agustí presidit per l’alcalde Aramburo i amb l’assistència del mític Josep Samitier.

En la temporada següent, 61-62, continua la col·laboració amb l’Espanyol que cedeix alguns jugadors. El mateix Ricard Zamora ve a Olot. Els resultats esportius, però, no són bons i l’Olot baixa de categoria. En el juvenil destaquen Prat, Granados i Parés.

En els anys 62-63, l’Olot juga a Primera Regional, Grup A, i queda campió. Juga la Lliga de promoció però no aconsegueix pujar de categoria. El jugador olotí Jesús Morchón fitxa pel Barcelona, que el cedeix al Condal.
Allò més important de la temporada següent, 63-64, és que l’Olot esdevé campió del seu grup i pujà a Tercera Divisió. El jugador més destacat és en Roca.

La temporada següent, sota la presidència de Joan Prunés, s’incorporen a l’equip Lluís Llorens i Lluís Coll. La Junta fa uns bons de 50 i 100 ptes per poder finançar els fitxatges. Malgrat tenir un bon equip, l’Olot queda a la cua. A mitja temporada, l’entrenador, Joan Agustí, dimiteix i es substituït per José Espada. Finalment, després de jugar la promoció, l’Olot aconsegueix no baixar.

pares
En la fotografia, Parés i Morchon (1966)

A la temporada 65-6 l’Olot es reforça amb jugadors del Girona, Hospitalet, Blanes, Calella. També es fitxa Morchon. Llorens, en canvi, se’n va al Girona.

Un partit amistós contra l’Espanyol durant les Festes del Tura serveix per inaugurar la il·luminació artificial de l’estadi: L’Olot queda tercer, després del Tarragona i del Sants. Juga la promoció a Segona Divisió, però queda eliminat contra el Terrassa. Econòmicament, però, hi ha més d’un milió de ptes de dèficit.

La temporada 66-67, és una gran temporada. El president és Joan Prunés. L’entrenador Agustí Faura. Durant aquesta temporada es quan es consolida i per escrit la relació amb el R.C.D.E. L’Espanyol es concentra durant quinze dies a L’Hotel Montsacopa. L’acord amb l’Espanyol obliga a l’Olot a donar preferència a aquest club davant els jugadors que destaquin i, a canvi, l’Espanyol ha de fer-se càrrec dels dèficits anuals de l’Olot.

L’Olot queda classificat en primera posició, a darrera seu hi ha el Gimnàstic de Tarragona i el Girona. Per segona vegada a la seva historia juga la promoció a Segona Divisió, aquesta vegada contra el C.D Alcoià. El partit, a Olot, es va guanyar per 3-1. A Alcoi, amb Figueres i Branques lesionats, es va perdre per 4-0. L’Olot no va poder jugar a Segona Divisió. Hi va haver una gran desil·lusió. L’alineació de jugadors estava formada per Prat, Danes I, Donènech, Figueres, Bosh, Salui, Parés, Morchon, Merchan, Pons i Rodri.

Durant la II República i la Guerra Civil

Just abans d’acabar la Dictadura de Primo de Rivera, trobem la Junta olotina, encapçalada encara per Hermenegild Danés, plenament involucrada en els moviments de contestació al règim. D’una banda, Danés signa un escrit, com a president de l’Olot F.C, en el que demana l’amnistia per als implicats en el procés del Garraf i, de l’altra, un vocal de la Junta, Domènech Güell, fundador, exjugador i àrbitre, és el corresponsal de la “Nau dels Esports” i més tard de “La Rambla”. Aquests dos diaris estan vinculats a la figura de Josep Sunyol i Garriga. Sunyol, president del F.C Barcelona, i de la Federació Catalana de Futbol, destacat polític d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputat a les Corts de Madrid, era un gran amant de l’esport i pretenia lligar els conceptes d’esport i ciutadania per a millorar la societat del seu temps.

Sunyol intentava fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva. Així, el trobem el 6 de juliol de 1930 donant a Olot, concretament al Casal Català, una conferència sobre l’esport.
A més, al Camp de l’Estació i patrocinat pel diari “La Rambla” es va disputar un partit entre l’Olot i el Figueres, a benefici dels presos polítics i socials.

El 30 de juny, trobem també que l’Olot F.C disputa un partit contra un equip de veterans a benefici dels obrers locals sense feina, presidit per membres de l’Ajuntament. Al final de la temporada, i després d’una Assemblea força moguda, Danés deixa de ser president i passa a ser-ho el vicepresident, Joan Vilanova. L’Olot disputa el Campionat Provincial de la Lliga Amateur i queda en tercer lloc.
La temporada 1931-32 és força difícil; es parla de Assemblea com “d’una olla de grills”. El president és Jaume Parés, industrial de tints. Es canvia de seu social al “Cafè Els Nostres”.
L’Olot, durant aquest període, té problemes econòmics davant la professionalització dels jugadors i les dificultats per cobrar les quotes.

El 31 de juliol de 1932, Francesc Macià, President de la Generalitat, visita la Garrotxa. El setmanari “La Tradició Catalana” es prohibit per part del Governador Civil. La temporada 31-32 no ha estat bona.
En aquest moment apareix un nou equip, l’anomenat “fejocista” (Federació de Joves Cristians). Es tracta d’un fenomen que també es donava a diverses ciutats de Catalunya. Era un moviment catòlic, enfront dels valors laics de la República. El seu equip de futbol juga al Casal Marià. El 6 de març, es celebra un torneig interlocal on es poden apreciar els equips olotins del moment: “Casal Català”, “Centre Obrer”, “Indústria i Comerç”, “Ateneu Obrer” i “Societat de Cuiners i Cambrers”.

El setembre de 1932, la Junta encapçalada per Parés dimiteix irrevocablement i els històrics (Güell, Oró, Plantalech, …) es comprometen a trobar una nova Junta. Aquesta es constitueix el 13 d’octubre, el nou president és Emili Güell i Monturiol.

Durant la temporada 1932-33, l’Olot juga el Campionat Provincial de la Lliga Amateur. Els resultats són irregulars i els problemes econòmics importants.

A la temporada 1933-34, la Junta ofereix als aficionats la possibilitat d’acompanyar l’equip. Es passa per un mal moment econòmic i esportiu. Històricament, és l’època del Govern Republicà de dretes i de l’empresonament del president Companys i del seu govern.

El president Güell mor i és elegit Joan Parache, de professió mestre, com a nou president.

A la temporada 1934-35, l’Olot juga a la Primera Categoria del Campionat Amateur de Catalunya. “La Tradició Catalana” recull el fet d’un nou equip a la ciutat, el “Penya Joventut Olot”, que juga a la mateixa categoria que l’Olot F.C.

Aquest equip utilitza novament el camp del Passeig de Sant Roc, que havia estat de l’Olot Deportivo. El cronista critica aquesta dispersió de recursos i recorda els danys de la rivalitat entre “l’Olot Deportivo” i “l’Sport Club Olotí”, dient que, en aquell moment, els dos camps van acabar com a camps de blat.

La Junta de Parache genera certs canvis. A part dels seients de preferència, la publicitat i el trencament del pacte amb els “fejocistes”, que havien esdevingut com un equip filial per a l’Olot, Parache es decanta per la política de fitxar i la professionalització, de manera que a l’equip hi ha nou jugadors forasters.

“La Tradició Catalana” està en contra d’aquest fet i parla de “gent mercenària”. L’Olot queda en quarta posició i “la Penya Joventut” i els “fejocistes” queden molt enrera. La seu social passa del “Cafè Els Nostres” al “Cafè Esport”.

Quan al febrer de 1936 comença de nou el torneig de la Lliga, s’ha donat un canvi de plantejament en les directrius del club. Ara s’opta per un entrenador de prestigi, Sergi Prieto i una combinació de jugadors professionals i locals. L’Olot esdevé campió i puja de categoria. A Banyoles, Pere Plana fa el gol decisiu. Al camp de l’Olot, es prepara un festival i una revetlla per recaptar diners per a l’Olimpíada Popular de Barcelona, que no s’arriba a celebrar, degut a la guerra.

L’esclat de l’aixecament feixista i la Guerra Civil va representar un ertader trasbals en tots els àmbits i va paralitzar l’activitat futbolística. Es va intentar organitzar una Lliga, per dues vegades, però es va haver de suspendre. La major part dels futbolistes foren mobilitzats. Alguns “fejocistes” van tenir problemes. En aquest moment es té notícia d’un Torneig Comarcal de Futbol que sembla que va guanyar l’equip “Juventut Obrera”.

Els inicis del futbol a Olot

olot-deportivoEls inicis del futbol a Olot estan relacionats amb l’estada de l’exèrcit a la ciutat i ubicats a la zona del Triai i a les Feixes. Sembla que va ser Joaquim Peris Vargas, capità i germà del comandant del Batalló Estella, qui, cap al 1902 va iniciar la pràctica d’aquest esport. En aquells temps es coneixia Olot arreu de Catalunya com “la petita Suïssa catalana” i era molt nombrosa la colònia d’estiuejants, sobretot barcelonins, que venien a la ciutat i que, com veurem, estaran directament vinculats amb el naixement de la pràctica del futbol.
El següent pas cap a una major organització el trobem el 18 d’Agost de 1912, quan Josep Joaquim Sacrest, industrial tèxtil i de sants, Alfred Batlló i Batlló, industrial barceloní, i Joan Capdevila i Corominas, tots ells de pensament catalanista i lligats als Jocs Florals, funden l’OLOT DEPORTIVO.
És un projecte força ambiciós: lloguen la finca als peus de l’ermita dels Desemparats que pertanyia a Frederic Batlló i l’adeqüen per la pràctica del futbol, el tennis i el patinatge sobre rodes.
La inauguració va ser una gran festa, era el 12 i el 15 de setembre de 1912 i hi van participar més de 2500 persones. Es va jugar un partit contra el FCB i una de les persones presents era el mateix Joan Gamper, vinculat a la colònia d’estiuejants.
“El Deber”, revista tradicionalista de la ciutat, explica l’esdeveniment. El  considera positiu, ja que les alternatives eren els correbous i les escatulades (batalles campals de pedres) i en parla en tot moment com una iniciativa dels “joves de la colònia forastera”. El setmanari “El Follet” ironitza el fet i parla del “centre de la créme” de la bona societat olotina. El primer entrenador va ser Allack, d’origen anglès i germà de l’entrenador de Barcelona. En aquesta mateixa època (1912) també neix un nou club l’SPORT CLUB OLOTÍ, vinculat al Centre Catòlic. Aquest equip jugava en uns terrenys del Mas Morató, era anomenat “equip dels carlins” i el promotor era el farmacèutic Antoni de Bolòs i Vayreda.
Sorprenentment, el 1916 i lligat a un seguit de vagues i problemes econòmics relacionats  amb les conseqüències de la I Guerra Mundial, els dos clubs olotins desapareixen, no així la pràctica esportiva que es segueix fent a l’Escola Pia, el Triai o a les Feixes.
A l’any 1919 es va acabar la construcció d’un nou camp, al Casal Marià, on no només s’hi practicaria el futbol. El 15 de febrer de 1919, la premsa local parla d’un partit entre l’Sporting Club i el Renaixement Sportiu. D’aquests dos equips en sortirà l’Agrupació Sport Olot format amb els millors jugadors dels dos equips esmentats anteriorment (Olot Deportivo i Sport Club Olotí). olot-fc

La dictadura de Primo de Rivera

olot-primo-de-riveraEn plena dictadura del general Primo de Rivera, i en el marc de tota mena de persecucions per tot allò que feia referència al catalanisme, accedeix a la presidència de l’OLOT. F.C, el metge i ex-alcalde Evelí Barnades i Vila.

Barnades era un gran catalanista, havia format part de la Junta organitzadora dels Jocs Florals, de la del Museu-Biblioteca, i fou president del Cercle Olotí, així com impulsor de la “Revista Olotina”. El 16 de novembre de 1924, s’inicia el 3r Campionat, els resultats esportius són força dolents.

Organitzativament, l’any 1925 s’aparta Barnades de la presidència i s’hi posa Ramon de Roca, que ja era vice-president, i era més ben vist per la Dictadura. Un altre element significatiu d’aquest període és el canvi del club de referència; si fins ara havia estat el F.C.B, a partir d’ara serà el R.C.D. Espanyol (no oblidem que a Barcelona, l’any 1925 Milans de Bosch clausura el Camp de les Corts i obliga el president Gamper a exiliar-se).

La gestió de Roca no devia ser del tot eficient, ja que el 25 de setembre de 1926 el club queda en mans d’una Gestora, per evitar-ne la desaparició. El 1926, trobem de president a Joan Plantalech, mestre i propietari de l’Acadèmia Plantalech.

A la temporada 1926-1927, l’Olot juga amb el grup de la Selva i les relacions amb el R.C.D.Espanyol són molt bones; així aquest equip torna a visitar el Camp de l’Estació i en el partit de les Festes del Tura contra el Palafrugell, Ricard Zamora, porter de l’Espanyol, defensa la porteria de l’Olot.

El 30 de setembre de 1927, hi ha una renovació de la Junta i és elegit president el notari Hermenegild Danés. Aquest mateix any, a l’octubre, visita Olot la Família Reial.

Les temporades 1927-28 i 1928-29 no són bones, esportivament parlant. La premsa parla de mala gestió i indisciplina.
Pel març del 1929, el F.C.B. fitxa a Manuel Trayter, de l’Olot, que jugarà en el tercer equip del Barcelona. La temporada acaba amb l’equip en el quart lloc de la classificació.

La postguerra

El 7 de febrer de 1936, les tropes del general Franco entren a Olot. L’1 d’Abril el nou setmanari “¡Arriba España!” ens parla de la represa del futbol.

El primer partit és entre “l’Organización Juvenil de la Falange” i l’equip militar “ Requetés”. El mateix setmanari ens explica, en el mes de maig, que qui vulgui jugar a futbol s’ha d’inscriure a la “Comisión de Deportes de la FET y de la JONS” i parla de la necessitat de la construcció d’un estadi.
Al mes de juliol del 1939, ja està constituït el primer equip. Hi ha un canvi de nom, es passa d’Olot FC a “Unión Deportiva Olot”. El canvi es justifica dient que el Club ha de tenir altres esports, a part del futbol.
En el seu afany de control i de suprimir tot símbol de catalanitat, el règim obliga a incorporar la bandera espanyola en el fons de l’escut i la vestimenta dels jugadors passa a ser blanca. A nivell de la ciutat i del país, és una època dura, de racionament i repressió.
El 7 d’octubre de 1939, l’Olot deixa de dependre directament del Movimento i es posa en mans d’una Gestora encapçalada per l’industrial Josep Mª Descals i Hostench, antic fejocista. Els fejocistes no seran admesos com a tals, pel seu catalanisme, i el moviment es reconduirà cap a la “Juventud Espanyola de Acción Catòlica”.

Les penyes olotines són un bon suport per trobar jugadors; així la premsa cita “la Peña Juventud”, “Peña Rápidos”, “SEU”, “la Peña Águilas” i “la Peña San Juan”.
El campionat oficial comença el 12 de novembre de 1939. L’Olot juga a Segona Categoria ordinària i obté molt bons resultats. L’últim partit el juga al Camp de l’Estació, contra el Figueres. L’Olot guanya el partit i esdevé campió de la seva categoria. Aquest fet té molta transcendènica a la ciutat: vermut a l’Hotel Estrella, ball al Teatre Principal…

Al quedar campió, l’Olot ha de jugar el Torneig de Campió de Catalunya de la Segona Categoria. L’equip fa molt bon paper, però al final perd davant el F.C Prat de Llobregat, a Vic.
Després del torneig s’inicià la temporada 39-40. L’Olot juga en el grup primer de la Primera Divisió Catalana.

Queda en quart lloc, després del Granollers, Sants i Manresa. El RCD Espanyol fitxa el davanter de l’Olot Eduard Olivas i Torrent, el líder de l’equip.
A la temporada 40-41, la Federació fa una reorganització de categories i l’Olot juga ara a la Segona Categoria Preferent. Es fan alguns fitxatges de jugadors de Blanes, València i Hèrcules. Tot just iniciada la temporada, es volen inaugurar les pistes de tennis de l’entitat, situades al Passeig de Sant Roc, on hi havia jugat l’Olot Deportivo i la Penya Juventut. Les instal·lacions són destruïdes pel famós aiguat del 1940, que inundà fins a la Plaça Palau i l’Avinguda Sta. Coloma. Degut a aquest fet s’han d’ajornar alguns partits i els resultats se’n ressenten, però l’equip acaba la Lliga com a subcampió, darrere del Figueres. Això permet jugar el torneig de l’ascens i, amb certes dificultats, es logra ascendir a Primera Categoria B.

El juny del 1941, L’Olot té una nova Junta presidida per Joan Arau i Sargatal, industrial tèxtil. L’equip queda en última posició, però gràcies a un torneig es pot mantenir. A la temporada següent, hi ha un nou canvi de Junta, ara el president és Frederic Trullàs, industrial tinter de Riudaura, que el març del 1944 és substituït per Francesc Mas Pau. L’Olot juga a Primera Categoria Regional, grup B. El president demana ajut als industrials i s’organitza un festival per obtenir recursos.

L’objectiu de la temporada 44-45 era pujar de categoria, per aconseguir-ho es fitxa un entrenador reconegut, Josep Sastre, i es vol que l’Espanyol cedeixi Eduard Olivas. Es logra l’objectiu i la ciutat sencera vibra. La Federació convida el club a incorporar-se a la Tercera Divisió. La directiva no ho accepta, fonamentalment pel cost dels desplaçaments. La temporada esdevé positiva. L’Olot queda en segon lloc. En un partit a Girona, els olotins són increpats: se’ls diu “pagesos” i se’ls pregunta si han menjat “farro” i “si jugaran amb barretina”. El tren d’Olot l’anomenen “cafetera”. A final d’aquesta temporada en Toni Sangrador, “Toni”, fitxa pel Madrid.

Durant la temporada 46-47 es celebra el 25è aniversari del club. El president serà l’exjugador de l’equip fundador Domènech Güell. Es fa una proposta d’actes molt complerta: exposició de pintures dels grans artistes locals per recaptar recursos, un resum de la història del club de 24 pàgines, ball, sorteig al Teatre Principal, missa al Tura, ofrena floral i un partit contra l’Espanya Industrial. L’Ajuntament va oferir un vi d’honor a les autoritats civils i militars, jugadors i directius. La temporada, però, no va ser del tot bona. Amb les quotes dels socis no es podia pagar la nòmina mensual dels jugadors i la Junta es veu obligada a subscriure una pòlissa de crèdit.

Patrocinadors primer equip