Jordi Freixa

Jugador del Primer Equip. Jordi Freixa, Castellfollit de la Roca, 30 anys. És un dels futbolistes de la comarca que ha tingut més projecció nacional i un dels que té més experiència del Primer Equip.
Va començar la seva carrera esportiva al club del seu poble però, va ser a la Unió Esportiva Olot on va començar a desenvolupar el seu talent. De l’Olot va marxar al Figueres on, fa uns anys, va disputar les semifinals de la Copa del Rei. Ha passat també pel Girona i el Peralada i, finalment, ha tornat a la capital garrotxina. Ens ha confessat que té molts defectes i una virtut importantíssima, per aguantar una entrevista com aquesta: la paciència!

“Per entitat, l’Olot hauria d’estar a Tercera Divisó”

Freixa, durant el Mollet-Olot.

Com recordes la teva primera experiència a l’Olot?
Era cadet de Primer any i vaig estar-hi tots els dos anys de cadet i els tres de juvenil. L’últim any de juvenil ja vaig pujar al primer equip amb 16 anys, i tot l’últim any el vaig fer al primer equip que estàvem a Primera Catalana. Després em va venir a buscar el Figueres.

Jordi, has passat per molts equips, quin t’ha marcat més?
De tots els llocs on he estat guardo molts bons records i també moments difícils. Esportivament parlant em quedaria amb l’any que vam fer la Copa del Rei amb el Figueres que vam arribar a les semifinals, i és una fita que, per un Segona B ningú més ho ha aconseguit encara i és quelcom que ha passat a la història.

Precisament, d’aquesta Copa del Rei, amb què et quedes?
No és només guardar un record. A vegades hi penses i és un recopilatori de tot el que vas passar. A Segona B passes moltes hores amb els companys i, aquell any, arribant tant lluny, vam passar moltes més hores junts, fent viatges i fas més relació. Vam anar a camps que eren inimaginables per nosaltres, vam jugar contra futbolistes espectaculars… és un cúmul de records i no em podria quedar només amb un.

Arribar a les semifinals de la Copa significa tenir més projecció, et va arribar alguna oferta de Primera Divisió?
A mi directament, que jo sàpiga no. Hi havia molts rumors, jo aquella temporada tenia 22-23 anys, era un jugador jove, portava molts anys a Segona B i sempre té més repercussió mediàtica… Passàvem d’entrenar sols, i arribava el dilluns o dimarts de Copa i ens trobàvem allà als periodistes, etc… Era un mon per mi estrany, perquè no estava acostumat a això.

Tornem a casa, tornem a l’Olot, que et va fer decidir tornar al nostre club?
Havia tingut un parell o tres d’anys de lesions, algun any de mala experiència amb algun equip, i és allò que comencés a fer algun cop de cap, i un dia em van trucar l’Àlex Terma i en Joan Agustí i en vam parlar. Volia una estabilitat, que la Unió Esportiva Olot m’ha donat i no m’en arrapenteixo gens d’haver tornat, que és el que sempre tenia en ment.

Ets encara jove, et queden anys per lluitar als terrenys de joc, en tot cas, quan pengis les botes, t’agradaria continuar vinculat al mon del futbol?
Sí, evidentment. Quan portes tants anys jugant a futbol, de la nit al dia dir ho deixo, si que hi ha gent que ho ha fet, però no m’hi veuria. Després de tants anys i històries viscudes en aquest mon del futbol, deixar-ho i aparcar-ho tot no m’agradaria. Vull continuar sí, no m’ho he plantejat encara com, però vull continuar lligat.

Et veus en Pep Guardiola de la Garrotxa?
No… (riu). Ni molt menys. Jo sé molt bé el que tinc i el que podria aportar i aquestes comparacions son molt grans. Si que m’agradaria entrenar, però o al futbol base o com a segon entrenador d’un primer equip.

Com creus que es veu la Unió Esportiva Olot en el sí del futbol gironí i català?
Jo penso que tothom ha vist com s’estan fent les coses, que la gent que ho porten son series, que s’intenten aconseguir unes fites amb intel·ligència i sense pressa, que és molt important, i penso que la gent té molt clar que la Unió Esportiva Olot, traient de banda el Girona i el Llagostera -no per categoria- en quan a serietat i club seriem el tercer millor equip de les comarques gironines.

Per entitat quina creus que seria la categoria en que hauria d’estar el club?
Per entitat hauria de ser Tercera Divisió. Pel que és la ciutat i si més gent s’hi impliqués, seria una categoria real.

Implicació… perquè creus que la gent encara li costa venir fins a l’estadi, i que els diria perquè vinguessin?
Els diria que vinguin a animar. Hi ha un grup de jugadors que estan intentant fer bé les coses, una junta directiva que s’hi deixa moltes hores i que intenta fer el millor pel club… És cert que a vegades poden sortir partits no molt bons, en tot cas crec que portem una temporada i mitja molt bona i donant motius per venir al camp. Jo crec que a la gent que ve els fem gaudir bastant.

Què és, Jordi, el que més t’ha decepcionat del mon del futbol?
M’ha decepcionat la gent que hi ha… Hi ha molt bona gent, però d’altres que has de saber molt bé de quin costat et poses perquè, hi ha gent molt interessada i això fa mal. Si t’han de trepitjar et trepitgen, i m’he trobat amb companys i clubs que de valors humans no n’han tingut i no han mirat res més. Si m’han hagut de trepitjar m’han trepitjat.

I als joves que comencen, als joves del Futbol Base, que els hi diries?
Sobretot que tinguin constància, que tinguin ganes d’aprendre, que sàpiguen escoltar i que amb treball i sacrifici arriben les oportunitats. En sé menys, tècnicament que molts jugadors de Futbol Base, i he tingut la sort de jugar a una categoria maca com és Segona B. Els diria que lluitin cada dia, i no perdin la constància que si poden viure un temps del futbol és tot això que tindran.

Parlem de coses més personals, i més breument. Jordi, quin és el teu equip preferit?
El Barça.

I un jugador a qui admiris ara mateix?
Messi.

Un menjar?
Els espaguettis.

Una sèrie de televisió?
Ventdelpla… (riu).

Si et diguessin ara per anar de viatge a algun lloc, a on faries les maletes i marxaries?
Suposo que aniria a algun país de l’Amèrica del Sud… Argentina potser.

Un defecte que creus que tens?
De defectes en tinc moltíssims… se’m fa difícil dir-te’n un… el més accentuat… no en tinc molts, no te’n puc dir només un.

I una virtut?
Potser la paciència…

Jordi, fes-nos una confessió. Has lligat gaire més amb el futbol?
No, no… Tampoc sortia gaire, això ho vaig tenir molt clar i vaig tenir la sort de saber-me estar. A més, fa anys que estic amb la xicota i estem molt bé (riu i ens fa una recomanació, que no en fem cas!)

Si poguessis canviar alguna cosa del mon?
Tenir tots plegats més tranquil·litat… el ritme de vida que portem tots plegats és molt estressant. Agafar-nos-ho tot més bé i viure, que son quatre dies.

Gràcies Jordi!
Gràcies.