La postguerra

El 7 de febrer de 1936, les tropes del general Franco entren a Olot. L’1 d’Abril el nou setmanari “¡Arriba España!” ens parla de la represa del futbol.

El primer partit és entre “l’Organización Juvenil de la Falange” i l’equip militar “ Requetés”. El mateix setmanari ens explica, en el mes de maig, que qui vulgui jugar a futbol s’ha d’inscriure a la “Comisión de Deportes de la FET y de la JONS” i parla de la necessitat de la construcció d’un estadi.
Al mes de juliol del 1939, ja està constituït el primer equip. Hi ha un canvi de nom, es passa d’Olot FC a “Unión Deportiva Olot”. El canvi es justifica dient que el Club ha de tenir altres esports, a part del futbol.
En el seu afany de control i de suprimir tot símbol de catalanitat, el règim obliga a incorporar la bandera espanyola en el fons de l’escut i la vestimenta dels jugadors passa a ser blanca. A nivell de la ciutat i del país, és una època dura, de racionament i repressió.
El 7 d’octubre de 1939, l’Olot deixa de dependre directament del Movimento i es posa en mans d’una Gestora encapçalada per l’industrial Josep Mª Descals i Hostench, antic fejocista. Els fejocistes no seran admesos com a tals, pel seu catalanisme, i el moviment es reconduirà cap a la “Juventud Espanyola de Acción Catòlica”.

Les penyes olotines són un bon suport per trobar jugadors; així la premsa cita “la Peña Juventud”, “Peña Rápidos”, “SEU”, “la Peña Águilas” i “la Peña San Juan”.
El campionat oficial comença el 12 de novembre de 1939. L’Olot juga a Segona Categoria ordinària i obté molt bons resultats. L’últim partit el juga al Camp de l’Estació, contra el Figueres. L’Olot guanya el partit i esdevé campió de la seva categoria. Aquest fet té molta transcendènica a la ciutat: vermut a l’Hotel Estrella, ball al Teatre Principal…

Al quedar campió, l’Olot ha de jugar el Torneig de Campió de Catalunya de la Segona Categoria. L’equip fa molt bon paper, però al final perd davant el F.C Prat de Llobregat, a Vic.
Després del torneig s’inicià la temporada 39-40. L’Olot juga en el grup primer de la Primera Divisió Catalana.

Queda en quart lloc, després del Granollers, Sants i Manresa. El RCD Espanyol fitxa el davanter de l’Olot Eduard Olivas i Torrent, el líder de l’equip.
A la temporada 40-41, la Federació fa una reorganització de categories i l’Olot juga ara a la Segona Categoria Preferent. Es fan alguns fitxatges de jugadors de Blanes, València i Hèrcules. Tot just iniciada la temporada, es volen inaugurar les pistes de tennis de l’entitat, situades al Passeig de Sant Roc, on hi havia jugat l’Olot Deportivo i la Penya Juventut. Les instal·lacions són destruïdes pel famós aiguat del 1940, que inundà fins a la Plaça Palau i l’Avinguda Sta. Coloma. Degut a aquest fet s’han d’ajornar alguns partits i els resultats se’n ressenten, però l’equip acaba la Lliga com a subcampió, darrere del Figueres. Això permet jugar el torneig de l’ascens i, amb certes dificultats, es logra ascendir a Primera Categoria B.

El juny del 1941, L’Olot té una nova Junta presidida per Joan Arau i Sargatal, industrial tèxtil. L’equip queda en última posició, però gràcies a un torneig es pot mantenir. A la temporada següent, hi ha un nou canvi de Junta, ara el president és Frederic Trullàs, industrial tinter de Riudaura, que el març del 1944 és substituït per Francesc Mas Pau. L’Olot juga a Primera Categoria Regional, grup B. El president demana ajut als industrials i s’organitza un festival per obtenir recursos.

L’objectiu de la temporada 44-45 era pujar de categoria, per aconseguir-ho es fitxa un entrenador reconegut, Josep Sastre, i es vol que l’Espanyol cedeixi Eduard Olivas. Es logra l’objectiu i la ciutat sencera vibra. La Federació convida el club a incorporar-se a la Tercera Divisió. La directiva no ho accepta, fonamentalment pel cost dels desplaçaments. La temporada esdevé positiva. L’Olot queda en segon lloc. En un partit a Girona, els olotins són increpats: se’ls diu “pagesos” i se’ls pregunta si han menjat “farro” i “si jugaran amb barretina”. El tren d’Olot l’anomenen “cafetera”. A final d’aquesta temporada en Toni Sangrador, “Toni”, fitxa pel Madrid.

Durant la temporada 46-47 es celebra el 25è aniversari del club. El president serà l’exjugador de l’equip fundador Domènech Güell. Es fa una proposta d’actes molt complerta: exposició de pintures dels grans artistes locals per recaptar recursos, un resum de la història del club de 24 pàgines, ball, sorteig al Teatre Principal, missa al Tura, ofrena floral i un partit contra l’Espanya Industrial. L’Ajuntament va oferir un vi d’honor a les autoritats civils i militars, jugadors i directius. La temporada, però, no va ser del tot bona. Amb les quotes dels socis no es podia pagar la nòmina mensual dels jugadors i la Junta es veu obligada a subscriure una pòlissa de crèdit.